Antònia Carré-Pons

“Les coses importants de debò ens passen en silenci i no hi ha descobertes que no siguin interiors.”

Antonia-carre-pons

Antònia Carré-Pons

Escriptora

Fotografia de Blai Tomàs

Per què i què escric

Filla de carnissers, sóc nascuda a Ègara (1960) i instal·lada a Barcelona des de fa molts anys.

Escric obres ben diferents les unes de les altres –algú em va definir una vegada com una escriptora camaleònica–, per culpa del meu tarannà inquiet, apassionat. No puc deslligar la literatura de la vida, i és per això que els llibres se m’imposen. Un esdeveniment, una emoció, una història… alguna cosa fa néixer dins meu un “batec precursor” –com ho anomenava Nabokov–, que em va rosegant i em va empenyent a poc a poc a construir una obra. No m’hi puc negar: l’escriptura se’m converteix en una necessitat.

Perquè el batec precursor es pugui convertir en llibre han de passar uns quants anys: cuinar a foc lent és, per mi, la millor opció. I digerir amb paciència.

Escric i llegeixo –perquè llegir i escriure acaben per esdevenir el mateix– per ordenar-me, per protegir-me de la crueltat del món. Penso, com Louise Bourgeoise, que “l’art és una garantia de salut mental”.

He publicat una novel·la juvenil:  I què faràs ara, Clara? (Columna, 2001); un volum de prosa poètica:  Abecedari ignot (Omicron, 2005); una novel·la satírica: Jo també vull ser funcionari (Proa, 2010); una novel·la que no sé com etiquetar: Rellotges en temps de pluja (Meteora, 2014); una novel·la històrica: És l’amor que mou el cel i les estrelles (Meteora, 2015); una novel·la ben estranya: L’aspiradora de Ramon Llull (Meteora, 2016); i un volum de contes:  Com s’esbrava la mala llet (Club Editor, 2018), que em fa l’efecte que obre una nova etapa.

Set llibres publicats en disset anys. Potser és poc, potser és massa.

Octubre de 2018

NOTA BENE

“Tota novel·la és convencional. La gràcia consisteix a fer que no ho sembli.”

“Una novel·la són paraules.”

“Una novel·la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que l’autor porta a dintre, sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast.”

Mercè Rodoreda, pròleg a Mirall trencat (1974)

“Els llibres que hem llegit, els llibres estimats, formen part d’un mateix, com un múscul o un nervi.” Carson McCullers, Entre la solitud i el somni. Notes sobre literatura, memòria i identitat (1940-1967)

“Gairebé tots els escriptors aprofiten accessoris i decorats de la seva pròpia vida.” Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines.

Benvingut/da! Aquest web utilitza cookies. Llegeix la política de cookies.

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar