El 2015 surt al carrer És l’amor que mou el cel i les estrelles (Meteora), una novel·la històrica que parla de les peripècies del manuscrit únic de l’Espill de Jaume Roig i de les històries d’amor de les persones que el van tenir a les mans. Aquesta és la novel·la de gestació més lenta: l’he tinguda al cor i al cap des dels incis dels anys 90 del segle passat.
Dins un còdex de la Biblioteca Vaticana, una investigadora descobreix uns folis, escrits en català i italià, que revelen un seguit d’enigmes sobre el manuscrit únic de l’Espill, la gran obra literària del metge valencià Jaume Roig.
Aquest estrany relat anònim porta la investigadora a la València de 1480 i al Nàpols i a la Roma dels inicis del segle XVI, cosa que li permet saber quin va ser el dificultós periple que va haver de fer l’Espill fins que va trobar repòs a les lleixes vaticanes.
Durant aquest viatge, però, els personatges que custodien el manuscrit únic viuen fets extraordinaris, que només aquells folis anònims són capaços de narrar.
La crítica ha dit...
“Hi ha llibres que t’agraden molt, que t’entusiasmen i després hi ha encara aquesta categoria superior, el de la perfecció que mou a l’enveja sana (o no tant, no sé fins a quin punt això és un altre mite) i que t’obliguen com a escriptor a mirar-te’ls amb el màxim respecte. Doncs bé, És l’amor que mou el cel i les estrelles és un llibre excels, d’aquests que a mi m’agradaria haver concebut alguna vegada.”
Sebastià Bennasar, Bearn. Revista de cultura, 17 de setembre de 2015
Sebastià Bennasar, “El llibre perfecte d’Antònia Carré-Pons”
“Ben construïda, ben amanida d’intriga i passions. L’autora sap molt bé de què parla i què busca, s’estima els seus personatges, en especial els joves enamorats -Guerau i Estefania, Galeotto i Isabella-, sap fer-los passar perills -viatges per mar, la pesta assassina-, i sap recrear-se tendrament en el seu creixement com a amants, un creixement que va de la mà de tota la saviesa literària acumulada, de Beatriu i el Dant, de Laura i Petrarca, de Fiammeta i Boccaccio.”
Ignasi Aragay, Ara, 3 d’octubre de 2015
Ignasi Aragay, “Amors, poesia i aventures a la València del segle XV”
“Per a mi, el millor de la novel·la és la lloança dels llibres i de les biblioteques que amara tot el text. L’amor, l’amor en majúscules per la literatura. Aquest sí que no em fa somriure. I aquest sí que me’l crec.”
Anna Maria Villalonga, El fil d’Ariadna, 25 de setembre de 2015
“La narradora té la delicadesa de traslladar els materials que ha localitzat a la Vaticana a un llenguatge comprensible per al lector actual. A partir de la fal·làcia inicial, la trama de la novel·la incorpora un seguit de referències històriques i literàries estrafetes segons la lògica interna del discurs. Qui vulgui pot (a) esverar-se davant d’algun anacronisme, (b) jugar a fer de detectiu buscant les fonts i/o (c) simplement deixar-se endur per la història –aquí les aventures de les dues parelles d’amants a qui es confia el destí del manuscrit de Roig. Normalment, les bones novel·les històriques permeten fer totes tres coses alhora. I és el cas d’aquesta.”
Maria Todrà, Vademècum, 27 de setembre de 2015
Maria Toldrà, “Jaume Roig i l’Espill als palaus romans, segons Carre-Pons”
“Aquesta novel·la, de títol dantesc, és en part una recreació de la ciutat de Roig i companyia, amb el manuscrit citat com a reclam narratiu, però també una intensa història d’amor que es congria al Regne de València i després es trasllada als Països Italians.”
Joan Garí, “No hi ha res nou: antic és tot”, El Temps, 27 d’octubre de 2015
Vegeu l’article de Joan Garí:
Entrevista
Lluís Llort, El Punt-Avui. Cultura, 23 de setembre de 2015
“He dedicat més de trenta anys a estudiar l’Espill, del segle XV”